Para poder mejorar nuestros servicios, utilizamos cookies de terceros para recoger información estadística. Si continua navegando consideremos que accepta su utilización. Más información aqui Tanca
Premi Nacional De Cultura 2011

Accés a socis  /  Nou soci APdC?

Usuari:

Contrasenya:

T'has oblidat la contrasenya?  

Butlletí

RSS 2.0 RSS

Juny 2019
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
     12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
ProgramacióFormació

Una situació insostenible, una veritat incòmoda

Opinió | 02/12/2011

Una situació insostenible, una veritat incòmoda

Hem de reconèixer que el desfavorable context econòmic actual ha perjudicat, i molt, el vehement impuls amb què el sector de la dansa provava d'avançar cap a la seva normalització i el seu ple desenvolupament.

Plou sobre mullat i anem sense paraigües, així podríem definir la nostra sensació, en termes generals.

La precarietat del sector no és notícia. Esdevé notícia, però, quan s'accentua tant com per fer trontollar els seus tendres fonaments. Així, l'increment de la precarietat esdevé un factor especialment perillós per a un sector que encara té molta feina per endavant en molts dels seus fronts: en el terreny sindical (manca de conveni, de salari mínim sectorial, etc.); en l'àmbit de desenvolupament professional (estructures empresarials amb dificultats per trobar els adequats camins cap a la sostenibilitat); en l'àmbit del reconeixement social o, fins i tot, en l'àmbit de la legislació educativa que hauria de garantir la justa inserció laboral dels seus titulats.

El resultat d'aquest panorama és poc encoratjador i podem parlar d'indigència cultural, d'un sector cada cop en situació més precària: incessant fuga de talents, a altres països o cap a altres sectors amb més estabilitat; generació de dinàmiques laborals poc saludables en què, sovint, s'han d'acceptar condicions econòmiques molt allunyades d'allò que és digne; professionals forçats a compaginar la seva professió amb altres ocupacions que sí que garanteixin una mínima estabilitat econòmica; impossibilitat d'aconseguir una projecció professional proporcional al mèrits artístics assolits; abandonaments de vocacions que incideixen en la pèrdua del potencial artístic del país... i un llarg, però molt, molt llarg etcètera. Aquesta és la realitat. O, sí més no, una part prou lletja de la realitat que no podem obviar.

Per reforçar aquesta sensació que plou sobre mullat, o per acabar-ho d'adobar, si així resulta més clar, aquesta inoportuna circumstància socioeconòmica ha accentuat una certa tendència de condemna social al sistema de finançament del sector artístic basat en les subvencions, tendència que fins i tot s'ha vist avalada, o bé aprofitada, per no pocs participants de l'ordre polític gens convençuts del que significa invertir en cultura. Consola pensar que aquestes manifestacions no representen el pensament global de la societat i que tots els que ataquen indiscriminadament les polítiques de suport econòmic directe a les iniciatives culturals acaben curts d'arguments quan han d'admetre que molts altres sectors se sostenen també gràcies a les mateixes estratègies de suport econòmic; parlem, però, de sectors en què els ajuts són, quantitativament, tant i tant superiors als que rep el sector cultural que, en proporció, deixen la inversió estatal en subvencions per a la cultura com a una anècdota econòmica que només caldria citar-la a peu de pàgina. ¿Cal mencionar el sector de l'automòbil, la gestió dels aeroports, l'agricultura, les finances o fins i tot la moda? Només per citar algun referent comú que ens permeti dimensionar fàcilment allò sobre què estem parlant.

Quan hi ha diners pel mig és normal, però, que es qüestionin molt les coses. Tot i així, el salt de prendre determinades decisions per imperatiu econòmic (adequades o no, necessàries o no) a vincular aquestes decisions a una ideologia determinada, pot semblar subtil però, a mig i llarg termini, pot resultar un fet d'extraordinària rellevància.

I quan parlem d'ideologia no parlem de partits polítics, sinó de la manera d'entendre la política: molt de compte quan es descrigui quin és els nou paradigma socioeconòmic d'occident, o del nostre país, (resultant d'aquesta crisi convulsa) i, sobretot, quan es parli de com s'articularà la cultura en aquest nou paradigma. En podem sortir tots molt perjudicats, i no només els professionals de la cultura, sinó també els seus beneficiaris.

Les subvencions no haurien de representar un problema. Formen part d'un dels models existents de finançament. I prou. Sí que és important, però, quines mesures es tracen mitjançant les polítiques culturals per tal d'assolir les fites que cal conquerir en aquest àmbit. En el cas específic de la dansa, hi ha molts reptes per endavant: calen estratègies per apropar al públic als nous llenguatges (i no només als productes comercials de mer entreteniment); cal crear circuits, difondre, aconseguir la visibilitat i el consum que aquesta disciplina mereix, tal i com es fa palès en altres països desenvolupats; cal educar en la dansa, cal que els nens la coneguin, la visquin i l'experimentin perquè en un futur esdevinguin éssers capaços d'apreciar-la i, sobretot, de beneficiar-se'n. En el moment en què part de tota aquesta feina endarrerida s'hagi assolit, el sector de la dansa deixarà automàticament de ser depenent en excés de les subvencions, sens dubte.

En síntesi: cal desenvolupar polítiques culturals adients a les necessitats del sector professional i, a la vegada, adequades a la societat consumidora o potencialment consumidora de cultura, sense menysprear ni la capacitat ni la necessitat de ciutadà de consumir-ne i sense menystenir (per desconeixement o per una estranya convicció) els valors de la dansa en el conjunt del nostre coneixement i de la nostra cultura.

L'acció política és molt important. És determinant, en molts casos. Però no és l'única via d'acció. Els professionals de la dansa formem part d'aquest joc i no ens en podem desresponsabilitzar. Primer de tot amb el nostre treball, però també amb el nostre posicionament, podem incidir en que el nostre sector avanci en una direcció o en una altra. No permetem que el sector caigui en una espiral sense sentit que només giri en torn de factors econòmics. No regalem la nostra feina als qui pretenen instrumentalitzar-la per legitimar el seu menyspreu a la nostra professió. No omplim teatres ni cartells de Festivals si el nostre esforç i dedicació no obté una compensació econòmica digna, perquè d'aquesta manera estarem legitimant un sistema en el qual tots hi perdrem (tots excepte aquells que, en el fons, ens necessiten per justificar el seu treball). NO TREBALLEM GRATIS només perquè ens estimem la nostra professió: cap altre professional d'un altre sector tampoc no ho fa, o quants casos coneixem de metges, advocats, botiguers, tècnics de cultura, directors de festivals etc., que treballin sense un sou.

En moments complicats cal, més que mai, caminar junts. Cal estar informats, units, conèixer i implicar-se en el treball que s'està fent des d'iniciatives com SindicArt i altres Plataformes, en comissions específiques de treball que s'estan duent a terme des de l'APdC juntament amb altres associacions professionals, en noves iniciatives, etc. A l'APdC estem per escoltar-vos, per buscar noves vies d'implicació i treball, explicar-vos què estem fent en cada situació. Cal la unió del sector. Formar part de l'APdC o d'altres col·lectius o associacions professionals facilitarà que tinguem més capacitat d'acció i que tots tinguem veu i vot en les decisions més importants. Junts i coordinats podrem avançar més fàcilment, sens dubte, aconseguir una millor situació, si més no, una situació normalitzada.

Pilar López i Xavier Martínez, membres de la Junta de l'APdC

Últimes notícies relacionades:

Ja et pots descarregar l'Estudi de les condicions laborals del sector

Ja et pots descarregar l'Estudi de les condicions laborals del sector

Notícia de l'APdC | 01/12/2011 ·A peu de pàgina trobareu l'estudi i l'abstract (resum) en pdf.Ahir l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) va presentar a la premsa, i al sector l'estudi Les Condicions laborals dels professionals de la dansa de Catalunya.

Els comentaris

No hi ha comentaris encara!

Publica el teu comentari:

Si ets soci usa l'accés de socis per autentificar-te!

Si no ets soci usa l'autentificació normal

Usuari:
Contrasenya:
Nom:
E-mail:*
Comentari:
Codi de verificació (copia les lletres de la imatge)*:Captcha Image

*L'email no es publicarà en cap cas

Dansacat.org vetllarà per mantenir els comentaris lliures de continguts que no ens semblin apropiats però en cap cas acceptarà responsabilitats per el que els usuaris diguin aquí.

Tots els comentaris que vulnerin les més minimes normes de convivència seràn esborrats i Dansacat.org es reserva el dret a filtrar-los segons els seu propi criteri.

Publicitat

Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya - Ens movem junts/Nos movemos juntos/We move together

La Caldera Les Corts -c/Eugeni d'Ors, 12 08028 Barcelona, Tel (+34) 93 268 24 73, Fax (+34) 93 268 06 80, info@dansacat.org