Para poder mejorar nuestros servicios, utilizamos cookies de terceros para recoger información estadística. Si continua navegando consideremos que accepta su utilización. Más información aqui Tanca
Premi Nacional De Cultura 2011

Accés a socis  /  Nou soci APdC?

Usuari:

Contrasenya:

T'has oblidat la contrasenya?  

Butlletí

RSS 2.0 RSS

Abril 2019
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930     
ProgramacióFormació

La dansa i la memòria a Catalunya: un capítol pendent

Opinió | 02/12/2011

La dansa i la memòria a Catalunya: un capítol pendent

En una emocionant conversa que fa poc vaig tenir el plaer de compartir amb en Joan Munsó (periodista, crític i historiador, pare de la nostra plorada i desapareguda Marta Munsó) es va mencionar una cita de la Ma Aurèlia Capmany en què es posava de manifest la importància del record i de la memòria. D'aquesta cita es desprenia que tot allò que no queda documentat està condemnat a la desaparició i que determinades desaparicions ens allunyen irremissiblement de la comprensió del nostre present i de la nostra identitat. O al menys, estirant de la cita, fins aquí hi vam arribar. Paradoxes de la vida, he oblidat què deia exactament aquella cita que justament condemnava l'oblit i la desmemòria...

Al llarg d' aquella conversa no vam haver d'esperar gaire per transportar aquest tema a un dels terrenys que tot dos interlocutors compartíem: la dansa. Entenc que actualment pot semblar sorprenent aturar-se en el tema de la memòria quan la conjuntura en què ens hi trobem ens empenta cap a una altra direcció: a centrar tots els nostres esforços en trobar les fórmules adequades per fer front a la delicadíssima situació en què pot caure el món de la cultura (i el de la dansa en particular) sota els efectes inclements de la crisi, una crisi que pot abocar-nos a una situació de perillosa precarietat, una crisi que ens obliga a privilegiar les accions de caràcter pràctic i immediat per sobre de moltes altres consideracions. Cal però fer una reflexió seriosa i establir molt clarament la diferència entre allò urgent i allò important; cal recordar que les coses importants no només s'han d'abordar amb més o menys urgència sinó també amb determinació, rigor i profunditat.

La dansa a Catalunya al llarg de l'últim terç del segle passat va protagonitzar un fenomen únic i excepcional en el món de la nostra cultura, un fenomen vinculat a un fet generacional què, per imperatius biològics, si no s'esmercen esforços per documentar-lo adequadament, es perdrà en l'oblit. I aquest oblit donarà pas a un buit irreparable que repercutirà en la construcció del present i del futur de la dansa al nostre país. Estem a punt de girar pàgina (si és que no l'hem girada ja) a una generació pionera d'una transcendència inqüestionable i tot fa pensar que, si a un historiador tronat no li agafa un rampell sobtat, els esforços titànics de tota aquesta generació es dissoldran i restaran tan efímers com la mateixa matèria de què es compon el seu art.

El record, l'assimilació del nostre substrat, conforma la base que ens ha de permetre avançar amb pas ferm cap a un futur millor. Resulta molt complicat entendre l'evolució de l'art sense tenir en compte la importantíssima tensió entre ruptura i continuïtat que l'alimenta; i resulta també difícil assimilar el fet que una disciplina artística pugui quedar condemnada a prescindir de l'enorme potencial que resideix en la comprensió de sí mateixa. La dansa a Catalunya no pot perdre l'eina que necessita per mirar-se en perspectiva ; la dansa a Catalunya no pot prescindir del profit que en pot treure d'aquesta mirada.
Iniciatives com la creació del Centre de Documentació o la tossuderia de certs professionals del periodisme i la historiografia són sempre benvinguts, però, evidentment, són també del tot insuficients per abordar les necessitats reals del sector. Resulta imprescindible la complicitat de tots, tant en la reivindicació per aconseguir allò que és just i necessari com en la disposició per contribuir a la construcció d'aquesta memòria que, les coses com són, va camí d'esdevenir desmemòria.

El periodosta i crític Quim Noguero, en el pròleg del llibre que en Joan Munsó va escriure recentment testimoniant la memòria de la seva filla, envia un missatge que val la pena repetir i sobre el qual tots els que formem part d'aquest sector hauríem de reflexionar: "¡pedagogas y coreógrafas, gente de la danza,escribid, escribiros!". No es tracta de desplaçar la responsabilitat sobre la memòria de la dansa als professionals que la practiquen: al contrari, qui ha de prendre nota del missatge que es desprèn d'aquest editorial són les administracions publiques mitjançant les seves institucions, que han de vetllar perquè les necessitats mínimes dels sectors culturals estiguin cobertes. Però si que cal prendre consciència que, més enllà de tota aquesta tasca institucional que encara està pendent, hi ha una altra dimensió que només es pot abordar des del testimoni de primera mà d'aquells que en són protagonistes. Ballarins, corògrafs, directors, gestors, professors, tots, la nostra contribució a la dansa no es troba només en allò que fem, sinó també en allò que puguem fixar en la memòria per combatre la intangibilitat d'un art tan efímer com és el nostre.

Vull acabar aquest editorial lloant i agraint la iniciativa literària d'en Joan Munsó. Atrapar la memòria d'una brillant professional de la dansa del nostre país i deixar-ne un testimoni tan extens i acurat com el que ell ha escrit és un exercici tan poc freqüent com necessari en el nostre sector. I posar-lo a l'abast de manera gratuïta i desinteressada a tots els socis de l'APdC representa un acte de generositat que diu molt del seu tarannà. Des d'aquí el nostre més sincer agraïment. Esperem que el seu exemple esdevingui una invitació a tots els professionals a contribuir en la conservació d'un patrimoni del qual tots en formem part. Ens queda molta dansa per endavant però segur que aquesta serà millor si som capaços de copsar tota la dansa que també hi tenim al darrera. Posem-nos-hi tots!

Xavier Martínez, president de l'APdC

Últimes notícies relacionades:

"Marta Munsó. Una vida para la danza", recull el teu exemplar!

"Marta Munsó. Una vida para la danza", recull el teu exemplar!

Notícia de l'APdC | 12/04/2012 Joan Munsó Cabús, periodista i pare de la ballarina i professora  Marta Munsó -que va morir al juny de 2007- va publicar al 2011 l'homenatge Marta Munsó, una vida para la danza (Ediciones Ronda).

Els comentaris

No hi ha comentaris encara!

Publica el teu comentari:

Si ets soci usa l'accés de socis per autentificar-te!

Si no ets soci usa l'autentificació normal

Usuari:
Contrasenya:
Nom:
E-mail:*
Comentari:
Codi de verificació (copia les lletres de la imatge)*:Captcha Image

*L'email no es publicarà en cap cas

Dansacat.org vetllarà per mantenir els comentaris lliures de continguts que no ens semblin apropiats però en cap cas acceptarà responsabilitats per el que els usuaris diguin aquí.

Tots els comentaris que vulnerin les més minimes normes de convivència seràn esborrats i Dansacat.org es reserva el dret a filtrar-los segons els seu propi criteri.

Publicitat

Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya - Ens movem junts/Nos movemos juntos/We move together

La Caldera Les Corts -c/Eugeni d'Ors, 12 08028 Barcelona, Tel (+34) 93 268 24 73, Fax (+34) 93 268 06 80, info@dansacat.org