Para poder mejorar nuestros servicios, utilizamos cookies de terceros para recoger información estadística. Si continua navegando consideremos que accepta su utilización. Más información aqui Tanca
Premi Nacional De Cultura 2011

Accés a socis  /  Nou soci APdC?

Usuari:

Contrasenya:

T'has oblidat la contrasenya?  

Butlletí

RSS 2.0 RSS

Octubre 2017
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     
ProgramacióFormació

En el nom de la dansa. Un sí a la diferència, les possibilitats i els punts de vista

Opinió | 31/03/2014

En el nom de la dansa. Un sí a la diferència, les possibilitats i els punts de vista

Les múltiples formes que atorguem a la paraula dansa fan que em vingui de gust fer l'exercici d'observar què estic fent i com em relaciono honestament amb la dansa en què crec. I és que, potser, la fe en la forma que un vol que agafi, és l'únic lloc des d'on cal fer un esforç per aconseguir viure les coses com un se les imagina.

Dansa, als meus ulls, és un gran calaix de sastre on s'hi entaforen expressions, intents, productes, gustos, processos, ambicions, modes, formes, exercicis, negocis, contractes, intercanvis, estratègies (culturals, econòmiques, polítiques, socials...) i moltes decisions personals. Aquesta afirmació no vol ser un atac ni té cap segona intenció. Vol ser aquest exercici en què, jo com a individu, detecto quina és la dansa (de totes les d'aquest calaix) a la qual entrego la meva dedicació. Lluny de provar de definir una paraula tan rica i complexa, voldria entretenir-me (com en tot acte creatiu a qui m'agrada dedicar la meva atenció) en el procés, els aprenentatges i la intenció.

Començant a remenar aquest procés, observo que sovint els genèrics s'emporten per davant la voluntat dels menys sorollosos. Progressivament, si anem desgranant tot l'imaginari que suggereix aquesta paraula, podrem potser parar atenció que, moltes vegades, "dansa" és el titular per als sorollosos i no per als subtils. D'aquesta manera, s'atorga la salut de la vida (cultural en general però, en concret) de la dansa, a les grans institucions que representen els pilars establerts en l'estructura de la dansa coneguda: educació, espais de creació i espais d'exhibició. En tot això no consideraré la política en sí perquè caldria repensar el concepte de política com perquè s'entengués fins a quin punt és important la dansa, en general. Com en qualsevol gran canvi, caldria anar als petits avanços individuals que podria provocar la dansa (en persones i elements transformadors que conformen la vida política), com per provocar un impacte que modifiqués la naturalesa del criteri polític. Però no vull anar-me'n per aquí.

Tornant al que deia i rebuscant en els aprenentatges, en primer lloc, l'educació sempre és aquella Atlàntida utòpica on es destrossa l'educació pròpia, on es delega la responsabilitat a les generacions futures (deixant ben tranquil·la la meva pobreta consciència) i ens compadim adoctrinant la massa de poble inculte que, pobret també, per tradició i dificultats de país, no li ha interessat mai la dansa. Companys, com que fàcilment algú es pot sentir atacat amb aquests titulars, vull parlar de mi per no ofendre ningú. Des de l'elogi a l'esforç, no al privilegi, afirmo que sento que haver tingut la educació que volia tenir i he pogut prendre moltes decisions compromeses i a cegues amb la persona que sóc a dia d'avui. No ho dic com una queixa, ho dic des de l'orgull de saber que és feliçment possible. En molts àmbits, no parlo només de dansa. I, com jo, som uns quants que, sense voler-ne fer cap bandera, no ens sentim representats pels sorollosos. Personalment he aconseguit que tot el meu entorn familiar i artístic s'interessi per la dansa en el moment en què la seva opinió sobre la dansa ha estat tan important com la meva.

En segon lloc, els espais de creació són el cor de les necessitats dels artistes, fan un treball de creixement i ofici que no poden ser pensats sota els paràmetres antics d'estructures empresarials. No poden respondre a fórmules que es reprodueixin, s'han d'adequar als espais on habiten i a les realitats personals i professionals dels qui hi conviuen. Clarament és molt mala idea anomenar-los fàbriques perquè són una estructura de naturalesa molt diferent a una fàbrica.

En tercer lloc, els espais d'exhibició no poden ser els teatres burgesos als que sempre s'ha dirigit l'elit escènica: potser ens toca a tots parar més atenció a com pensem i ens mirem les propostes dels altres. Potser està bé que ens replantegem què ens interessa i què no. Potser això donarà més espai als processos i, amb ells, als matisos o potser és aquest plantejar-nos el que ens toca. Jo no ho sé.

La implicació, l'interés, el creixement i la motivació passen a ser els pressupòsits hipòcrites que resideixen en molt pocs dia a dia d'alguns. Es tenen com a valors menors o com a xantatge emocional i se'n perd la intenció. En aquest sentit, crec que l'herència històrica hi té un paper molt important. La trajectòria del sector al llarg dels anys es mereix, evidentment, el respecte i reconeixement de tots. Sobretot perquè entenem que tenien aquests valors com a motor. Però, els que hem vingut darrere, no n'hem tingut la vivència. En una història, hi calen tots els personatges i els papers que juguen en la trama. A través de l'empatia amb les generacions que han lluitat per la dansa en la qual han cregut, les generacions que hem pogut créixer amb l'espai que ens ha permès aquesta lluita, hem de poder gaudir de la dansa en què nosaltres creguem. Totes les danses poden conviure, són els mecanismes antics els que no permeten que se segueixi movent. El poder, com en tants altres sectors, emmascara projectes i voluntats i són pocs els que lluiten per un creixement sostenible i a favor d'aquest sector que també anomenen dansa. Si som en una època que genera les oportunitats per tornar a entendre què som com a individus en una societat canviant, per què hi ha tantes resistències a repensar què és la dansa avui dia? Em meravella pensar tots els llocs nous en què pot ser útil. Els antics els conec i m'encanten però puc renunciar-hi, segur, a tots ells. Això sí, m'apassionen els nous perquè em toca pensar-los a mi. I tinc ganes de veure què en fa i en farà la gent que ve darrere meu/nostre.

Si, en primera persona, faig l'exercici del que parlava, quina és la dansa en la que jo, Miquel, crec? Jo en dic dansa perquè no tinc més recursos. Però li voldria dir vida. Vist des del món de les oportunitats, la dansa, més que una forma de vida és una font de vida.

I escric tot aquest text amb un somriure esperançat i ben ample.

Gràcies Pere Faura pel teu article del 2/10/13 i fer-me adonar que és important que siguem generosos amb les nostres opinions i no ens les quedem per a nosaltres mateixos, i a Montse Colomé pel seu article del 5/2/14 per tants anys vivint en dansa i per incloure a nunArt en el paisatge que descrius.


Miquel Barcelona

Ballarí i coreògraf


Els comentaris

No hi ha comentaris encara!

Publica el teu comentari:

Si ets soci usa l'accés de socis per autentificar-te!

Si no ets soci usa l'autentificació normal

Usuari:
Contrasenya:
Nom:
E-mail:*
Comentari:
Codi de verificació (copia les lletres de la imatge)*:Captcha Image

*L'email no es publicarà en cap cas

Dansacat.org vetllarà per mantenir els comentaris lliures de continguts que no ens semblin apropiats però en cap cas acceptarà responsabilitats per el que els usuaris diguin aquí.

Tots els comentaris que vulnerin les més minimes normes de convivència seràn esborrats i Dansacat.org es reserva el dret a filtrar-los segons els seu propi criteri.

Publicitat

Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya - Ens movem junts/Nos movemos juntos/We move together

La Caldera Les Corts -c/Eugeni d'Ors, 12 08028 Barcelona, Tel (+34) 93 268 24 73, Fax (+34) 93 268 06 80, info@dansacat.org