Para poder mejorar nuestros servicios, utilizamos cookies de terceros para recoger información estadística. Si continua navegando consideremos que accepta su utilización. Más información aqui Tanca
Premi Nacional De Cultura 2011

Accés a socis  /  Nou soci APdC?

Usuari:

Contrasenya:

T'has oblidat la contrasenya?  

Butlletí

RSS 2.0 RSS

Juny 2019
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
     12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
ProgramacióFormació

'Les cartes sobre la taula' de Xavier Martínez

Opinió | 28/05/2009

'Les cartes sobre la taula' de Xavier Martínez

El punt de partida d'aquesta primera editorial és una broma. Ha volgut el destí que s'inaugurés aquesta secció amb un toc de bon humor. M'explico: recentment van arribar a les meves mans un parell de cartes (aparentment oficials) en les què els directors respectius del Teatre Lliure i del Teatre Nacional de Catalunya, amb un to de sever enfrontament, es retreien mútuament la línia artística sobre la que deien que es regien els seus teatres. Les desqualificacions mútues eren duríssimes i el to que s'emprava s'allunyava d'allò més de la diplomàcia mínima que se suposa que dues persones amb un càrrec institucional d'aquesta envergadura haurien de mantenir.

En síntesi, mentre que un acusava l'altre de promoure un teatre retrògrad, carca i "de tietes", l'altre centrava les seves invectives cap al seu oponent en una modernitat mal entesa com a criteri generador d'espectacles de dubtosa validesa artística.

A banda de l'estupor en què em va deixar el to d'ambdós escrits, la lectura d'aquestes filípiques va portar-me d'immediat cap a dues línies de reflexió. La primera: ¿es dóna l'enteniment mínim bàsic que es requereix entre les institucions teatrals públiques per tal d'aconseguir un equilibri i una coordinació entre les diferents línies de programació que una gran ciutat com Barcelona hauria de ser capaç de cobrir? La segona: ¿respon a la nostra realitat cultural aquesta bipolarització extrema entre un teatre més arrelat a la tradició i un altre instal·lat a l'avantguarda?

En poc menys de vint-i-quatre hores em van avisar que ambdues cartes eren falses i que formaven part d'una broma anònima (duta a terme amb força perícia, tot s'ha de dir). Però ja abans m'havia decidit a utilitzar la finestra que, gràcies al fals conflicte, semblava haver quedat oberta per al debat; un debat que invitava a l'anàlisi de la realitat actual de les arts escèniques a casa nostra. L'exercici com a mínim seria saludable.

Tenir la certesa que les dues missives eren falses alleujava el meu desconcert per la manca de complicitat que semblaven haver manifestat els dos teatres. Però no em tancava les portes a la reflexió que de la seva lectura se'n podia extreure. No serà la primera vegada, ni l'última, en què la ficció serveix de revulsiu per generar un moviment a la realitat. I això prou que ho sabem els que estem acostumats a treballar abocats a la ficció, un material polièdric per a on es pot filtrar el feix de llum que pot acabar il·luminant allò que, sota la encegadora llum del sol, de vegades no es pot veure.

Sobre la primera pregunta plantejada, tot i saber que les cartes eren falses, ens trobem amb una bona ocasió per analitzar si la complicitat entre les diverses institucions teatrals de Barcelona és l'òptima per a afavorir el seguiment fluid d'una estratègia global que pugui facilitar un desenvolupament de les arts escèniques encarat a la realitat que té al darrere. I no d'esquenes. Ni de perfil.

¿Existeix aquesta complicitat? ¿Caldria millorar-la? ¿Existeix una estratègia global? No em toca a mi ni és aquest el lloc apropiat per entrar en aquestes valoracions. El debat però, queda obert.

La segona reflexió plantejada, al voltant de la bipolarització entre més moderns i menys moderns (snobs i carques, portant la dicotomia a l'extrem), ens permet entrar en un terreny més sensible, entroncat amb la naturalesa pròpia de la creació artística.

És cert que la societat en què vivim ens obliga a avançar amb presses, a sintetitzar, als missatges breus de màxima eficàcia comunicativa. Però de vegades en favor d'aquesta suposada eficàcia és fàcil caure en el risc de la simplificació; fins i tot d'arribar a extrems més propers d'una reducció a l'absurd que d'una síntesi acurada. Exemples en tenim a tot arreu, i ara encara més, en plena campanya electoral, quan els missatges que rebem pretenen ser tan i tan clars que acaben per resultar d'un gran menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans.

I a remolc d'aquestes simplificacions vindria la següent pregunta: ¿moderns o no moderns? ¿ És aquesta la qüestió? ¿Existeix realment un abisme entre dos mons oposats regits per aquesta premissa? Pel que fa a la dansa, crec que aquesta anàlisi permetria una via de debat molt fèrtil.

El qui escriu aquestes línies considera que el fet que un espectacle pugui estar més arrelat a la tradició o més proper a l'avantguarda, no hauria de tenir cap repercussió en la seva validesa artística. Ara bé, un mal espectacle en una o una altra direcció podria portar-nos cap a una proposta carca o cap a una proposta snob. I aquí sí que es podria entrar en un judici artístic; però, que quedi clar, el que s'estaria jutjant aleshores seria un mal espectacle, no un espectacle que estigués més cap a aquí o més cap a allà. De vegades les passions i l'odiosa tendència a classificar ens poden portar a establir categories absurdes que no fan més que confondre els veritables criteris sobre els que s'hauria de fonamentar una valoració.

Per a mi, la dicotomia que en certs àmbits pot trobar-se entre la modernitat i la tradició no és més que la manifestació d'una mancança: la d'una capacitat analítica mínima que ens permeti anar més enllà dels quatre tòpics preestablerts. I els tòpics són un llast. Un llast que ens impedeix arribar a la veritable essència de les coses i que ens ofega en la seva pudor de ranci.

Es diu que al darrere de qualsevol broma sempre es pot trobar un bri de veritat. En aquest cas, però, espero que, si s'avé, el que de debò puguem trobar sigui un espai obert i saludable per a la reflexió col·lectiva. No seria poc.

Xavier Martínez Torrejón, ballarí, corògraf i membre de la Junta de l'APdC.

Els comentaris

No hi ha comentaris encara!

Publica el teu comentari:

Si ets soci usa l'accés de socis per autentificar-te!

Si no ets soci usa l'autentificació normal

Usuari:
Contrasenya:
Nom:
E-mail:*
Comentari:
Codi de verificació (copia les lletres de la imatge)*:Captcha Image

*L'email no es publicarà en cap cas

Dansacat.org vetllarà per mantenir els comentaris lliures de continguts que no ens semblin apropiats però en cap cas acceptarà responsabilitats per el que els usuaris diguin aquí.

Tots els comentaris que vulnerin les més minimes normes de convivència seràn esborrats i Dansacat.org es reserva el dret a filtrar-los segons els seu propi criteri.

Publicitat

Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya - Ens movem junts/Nos movemos juntos/We move together

La Caldera Les Corts -c/Eugeni d'Ors, 12 08028 Barcelona, Tel (+34) 93 268 24 73, Fax (+34) 93 268 06 80, info@dansacat.org