Para poder mejorar nuestros servicios, utilizamos cookies de terceros para recoger información estadística. Si continua navegando consideremos que accepta su utilización. Más información aqui Tanca
Premi Nacional De Cultura 2011

Accés a socis  /  Nou soci APdC?

Usuari:

Contrasenya:

T'has oblidat la contrasenya?  

Butlletí

RSS 2.0 RSS

Desembre 2018
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
     12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31      
ProgramacióFormació

Pla Integral, Pla Integral i Pla Integral

Opinió | 15/11/2011

Pla Integral, Pla Integral i Pla Integral

Sí,  Pla Integral. Aconsellem no confondre'l amb el pa integral. Són coses diferents. I perdoneu l'obvietat però és que de vegades dubtem si no estarem patint tots plegats una estranya confusió. El Pla Integral de la Dansa existeix. Existeix i no es menja, es desplega. O s'hauria de desplegar.

És temps de crisi i hem d'optimitzar els esforços. Convidem a tots els professionals de la dansa a que, davant la freqüent (i pertinent) pregunta sobre quin és el principal problema de la dansa a Catalunya responguin sense pensar-s'ho dos cops: el principal problema de la dansa a Catalunya és la demora en la posada en marxa efectiva del Pla Integral de la Dansa aprovat al novembre del 2009. Sí, toca estalviar esforços, i si després de tant de temps pot resultar esgotador explicar una vegada i una altra els mateixos problemes, potser millor que ens remetem  directament al Pla Integral per citar-los tots d'una.

Quin és el principal problema de la dansa a Catalunya? La desesperant demora en l'execució del Pla Integral de la Dansa. Ja ho havia dit abans, no? Podem parlar dels problemes, és clar, i tenim l'obligació  de fer-ho. Però no ho oblidem: la diagnosi ja està feta i més que feta. El Pla Integral es va redactar en relació amb aquesta diagnosi, una diagnosi no només sòlida sinó també en molts aspectes d'una obvietat i una claredat quasi insultant. A què esperem, doncs? Toca actuar.

Un dels molts esculls amb què ens hem trobat a l'hora d'intentar avançar en el  desplegament d'aquest pla ha estat la coneguda manca de pla executiu i de pressupost. El pla es va aprovar amb plena consciència d'aquesta mancança, però també sabent que, donada la seva gran dimensió i ambició, hauríem d'anar pas per pas entomant progressivament cada un dels reptes que es proposen i establint un full de ruta en què es marquessin les prioritats del seu pla d'acció.

Les prioritats inicials van quedar establertes el mateix dia que el pacte es va signar. Aquí no resideix l'error. La casuística d'aquesta llarga demora és complexa, molt complexa (potser un altre dia en podríem parlar abastament), però, entre les moltes consideracions que es podrien fer al respecte,  potser caldria reflexionar sobre una en concret: oi que ningú va ser tan ingenu com per pensar que el fet que el pla no vingués acompanyat d'un pressupost volia dir que la seva execució, per més que es fes per fases, no exigiria una inversió econòmica adequada? La pregunta queda sobre la taula.

Un cop ha quedat clar que ara per ara el principal problema de la dansa a Catalunya és la desesperant demora en l'execució del Pla Integral de la Dansa, ja podem passar a fer cinc cèntims sobre quines han estat les prioritats que es van marcar en aquest pla. No és notícia però sempre va bé refrescar la memòria. 

La primera prioritat: resoldre  la manca d'estratègia i d'inversió (de les dues coses, sí) en l'àmbit de la difusió i de l'exhibició en el nostre territori, amb el compromís de crear un circuit real i estable, entre d'altres coses. Aquest punt, més que prioritari resulta d'una urgència espaterrant. Actualment és ja una obvietat i està en boca de tothom el fet que es dóna una desproporció molt accentuada entre la inversió en l'àmbit de la creació/producció i la inversió en l'àmbit en difusió i exhibició. Aquesta desproporció és tan clara que vista en un gràfic quasi fa riure. Però l'assumpte és molt seriós. Ara bé, molt de compte amb la lectura que se'n pot fer d'aquesta desproporció, perquè la solució no hauria de passar per un simple transvasament econòmic d'un costat a un altre de la balança. El fet que es doni aquesta asimetria no ve donat per l'excés de recolzament econòmic a la creació/producció, sinó per la manca d'estratègia i d'inversió en  difusió i exhibició. Si es fa un estudi comparatiu entre Catalunya i altres territoris amb un cert grau d'autonomia (sempre en països amb un nivell de desenvolupament cultural digne),  es pot veure amb objectivitat que en l'àmbit de la dansa,  els agents creadors catalans, tot i no estar deixats de la mà de déu (econòmicament parlant), estan molt i molt lluny de tenir un recolzament econòmic excessiu. Però molt lluny. Repetim, l'assimetria no ve donada per un excés d'inversió a la creació. Passem, aleshores, a l'altre costat de la balança.

Quan fem referència a les deficiències en el suport i en les estratègies de difusió i exhibició, a banda d'un problema econòmic, estem parlant d'un problema estructural. Cal acceptar-ho: el sector de la dansa té un greu problema estructural. Si bé d'una banda la gran explosió creativa iniciada en l'últim quart del segle XX (explosió sense precedents a l'estat espanyol) va provocar i justificar una posterior política de recolzament a la creació, aquesta no va venir acompanyada d'altres mesures que eren tan o més necessàries per a què aquest fantàstic impuls creatiu arrelés a la societat i comportés la conseqüent i esperada normalització de la dansa al nostre país. Ha mancat estratègia. Mentre que en d'altres països, com per exemple el Regne Unit, es van preocupar de crear agents que articulessin la creació de la dansa en la societat (només en la regió de Southwest s'hi troben 10 agències que treballen per la generació de públics, la dinamització de projectes existents, la cohesió sectorial, etc.), en el nostre país tota aquesta sèrie d'agents intermedis gairebé no es coneixen. És des de fa relativament poc temps que es comença a parlar una mica seriosament sobre, per exemple,  aspectes com la creació de públics, el treball en xarxa, la inserció territorial,... Anem tard.

Així doncs, pel que fa a aquesta primera prioritat del Pla Integral, estem pensant en la creació de circuits, evidentment, però pensem també en l'estratègia per  afavorir l'articulació dels projectes artístics en la nostra societat, per difondre'ls, fer-los visibles i atorgar-los un reconeixement social. Si comencéssim pel que ja existeix, aprofundir en el potencial dels projectes de residència com a eina de connexió entre l'art i la societat no seria un mal inici. I continuar després per compartir responsabilitats entre tots els vèrtex del sector en el repte de la generació de públics (grans, petits, minoritaris, restringits, com siguin), no seria tampoc una mala manera de continuar. I d'aquí cap endavant. Tots hi sortirem guanyant i, de retruc, en assolir un determinat grau de consolidació, la criticada excessiva dependència dels ajuts públics que pateix el nostre sector es veuria reduïda de manera automàtica. I és que el problema d'aquesta dependència no es resoldrà mai retallant aquest suport econòmic d'arrel, sinó pensant en les mesures adequades per a què a mig termini tots puguem gaudir d'un altre escenari en què la viabilitat dels projectes  sigui quelcom molt més senzill.

Com a segona prioritat, una reivindicació històrica: afavorir la introducció dels creadors emergents al circuit professional de la dansa i facilitar-los les eines necessàries perquè construeixin una carrera professional tan ferma i brillant com mereixin. La realitat a Catalunya és que, per la manca d'estratègies adequades en aquest sentit,  s'estan donant dos fenòmens gens desitjables: el de la figura de l'emergent crònic que no pot progressar en la seva consolidació simplement perquè ha arribat cronològicament tard i el de la trista fuga de talents a l'estranger, trista pels que se'n van sense desitjar-ho i trista per al nostre país que perd la seva inestimable i irrecuperable aportació en el desenvolupament de la cultura i les arts nacionals. El Pla Integral preveu estratègies al respecte que passen tan per l'esmentada estructuració del sector mitjançant la creació d'aquells organismes intermedis que ara ens manquen,  fins a la potenciació d'ajuts específics, estratègies de tutela i acompanyament en la gestió, línies de suport en els existents centres de creació, etc.  El pla està aprovat, la prioritat establerta i les estratègies definides de fa ja tres anys. Toca anar cap endavant, doncs, és l'hora de l'acció.

El tercer eix d'acció prioritari d'aquest pla és la vinculació de la dansa amb l'educació. La complexitat dels avenços en aquest àmbit ens obliga a imaginar un escenari satisfactori com a mínim a mig termini, però aquest fet no ha de restar el més mínim dels nostres esforços per aconseguir que les noves generacions pugin gaudint del seu dret de conèixer la dansa, capacitant-los, així, a enfrontar-se a aquesta disciplina artística i, a la vegada, consolidant la seva pràctica i el seu consum futur. Construint, en síntesi, una societat més preparada per gaudir de la seva riquesa artística i cultural.

Tres prioritats inicials i un sol repte: la normalització de la dansa al nostre país. Òbviament l' angoixant crisi econòmica  actual ha aguditzat les febleses d'aquest sector. Una cosa, però, ha de quedar clara: la nostra reivindicació va molt més enllà d'aquest fet conjuntural. No ens queixem perquè la crisi ens estigui estrangulant fins extrems molt poc desitjables. En aquest sentit compartim aquesta problemàtica amb tota la resta dels sectors de la societat, en especial amb els més vulnerables. Allò que reivindiquem va més enllà de les adversitats econòmiques, dels canvis polítics o de les modificacions de les lleis que regulen i determinen les polítiques culturals. Allò que reivindiquem és l'aplicació d'un necessari pla estratègic de desenvolupament del nostre sector que es va aprovar fa tres anys amb tot el consens polític i sectorial que es requeria. Parlem d'un repte que no es pot demorar gaire més: el sector de la dansa és elàstic i resistent, obstinat i treballador, però al cap i a la fi està format per éssers humans, no per superherois.

El proper dimecres dia 16 de novembre l'Associació de Professionals de la Dansa, juntament amb l'Associació de Companyies, ens reunirem amb el Departament de Cultura per parlar abastament sobre el present i el futur del desenvolupament d'aquest pla. Les nostres expectatives són altes, molt altes, i esperem trobar en els nostres interlocutors tota la complicitat del món i tota la sensibilitat vers un tema que, arribats en aquests moments, requereix i mereix una intervenció efectiva d'una vegada per totes. Des de l'APdC seguirem treballant al màxim perquè així sigui i des d'aquí fem una crida a tot el sector, tant a aquells que recolzen el nostre projecte com a aquells altres que vehiculen la seva veu bé individualment o bé mitjançant altres associacions o col·lectius, a recolzar unànimement el nostre legítim objectiu de desplegar amb la màxima ambició possible el pla integral que ha de col·locar la dansa en el nostre país al lloc que es mereix, que no és poc.

Fem-ho tots i fem-ho ara. Junts serà  molt més fàcil.

Xavier Martínez, President de l'APdC.

 

Els comentaris

No hi ha comentaris encara!

Publica el teu comentari:

Si ets soci usa l'accés de socis per autentificar-te!

Si no ets soci usa l'autentificació normal

Usuari:
Contrasenya:
Nom:
E-mail:*
Comentari:
Codi de verificació (copia les lletres de la imatge)*:Captcha Image

*L'email no es publicarà en cap cas

Dansacat.org vetllarà per mantenir els comentaris lliures de continguts que no ens semblin apropiats però en cap cas acceptarà responsabilitats per el que els usuaris diguin aquí.

Tots els comentaris que vulnerin les més minimes normes de convivència seràn esborrats i Dansacat.org es reserva el dret a filtrar-los segons els seu propi criteri.

Publicitat

Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya - Ens movem junts/Nos movemos juntos/We move together

La Caldera Les Corts -c/Eugeni d'Ors, 12 08028 Barcelona, Tel (+34) 93 268 24 73, Fax (+34) 93 268 06 80, info@dansacat.org