Cesc Gelabert: "Mentre estàs dansant estàs aprenent de la vida"

Entrevista | 23/09/2010

2010 és un any d'aniversaris. Ara fa trenta anys, que Catalunya es va convertir en un nucli de cultiu creatiu per a la dansa contemporània que es va traduir en nombroses companyies i agrupacions artístiques. La companyia Gelabert-Azzopardi n'és un exemple, per aquest motiu hem volgut recuperar la seva trajectòria, experiències i anècdotes, i seguirem parlant amb els seus protagonistes. Tots ells són, se'ns dubte, part de la història de la dansa del nostre país.

· Quan i perquè decideixes fer de la Dansa la teva professió?
Per casualitat. Vaig veure una classe a l'estudi de l'Anna Maleras, em va agradar i em vaig apuntar, aleshores jo estava a l'escola. Després vaig decidir estudiar arquitectura perquè m'interessava moltíssim, però no vaig poder-ho acabar tot i que durant anys vaig intentar fer les dues coses. Em vaig decidir per la dansa perquè per a mi té una cosa molt immediata, d'alguna manera no hi pots perdre mai perquè mentre estàs dansant estàs aprenent de la vida. Jo sempre dic que dansar és habitar el cos amb el cor i la ment, és un acte de consciència, no només un acte físic.

"M'agradaria poder parlar amb algú que hagués passat per les etapes que jo he passat"

· Sempre hi ha un mestre/a que ens marca especialment, qui ha estat el teu/va?
Jo sempre m'he sentit orfe per no haver tingut -en el moment que jo vaig començar -una escola més potent, una tradició que ens marqués una escola, sobretot en dansa moderna, contemporània. Aquí no teníem un tronc molt gran, i m'hagués agradat molt tenir la figura d'un mestre, la persona que et fa de consellera. Ara, per exemple, m'agradaria poder parlar amb algú que hagués passat per les etapes que jo he passat i poder-li preguntar coses. Jo aquesta figura no la tinc, mentalment m'he l'he creada amb dues figures: Cunningham i Bohnner. Dit això, a nivell de mestres reals n'he tingut molts, i molts bons, però potser el més claus són l'Anna Maleras, que va ser la meva primera mestra; Matt Mattox, un mestre de jazz, que em va entusiasmar; Giga Díaz, qui em va ensenyar aquesta tècnica interior que jo treballo que ella en diu "cos-art"; i després la Lydia Azzopardi, que va ser, i segueix sent, la meva gran mestra.

· La vocació és imprescindible per a dedicar-se a la dansa?
Imprescindible. Per sort el nostre ofici és de vocació, ens agrada, perquè és un ofici absurd sinó, i molt dur, que té molt poques recompenses socials. Si no t'agrada molt, no val la pena que ho facis.

"És com un petit miracle que haguem resistit tots aquests anys en les condicions que té la cultura de la dansa al nostre país"

· En què ha canviat el Cesc Gelabert dels inicis de la companyia?
Les diferències són acumulatives, però poc a poc m'he pogut anar situant en el món, he pogut anar prenent mida de les coses, i puc saber d'alguna manera on estic. Jo estic satisfet perquè alguns dels meus objectius els he pogut assolir. Per a mi l'essència de la dansa comença per l'acte de ballar, i el més important sempre ha estat el model de ballarí, que per a mi vol dir com s'entén íntimament aquest acte de ballar, que és el que fa que el moviment sigui dansa i que el que passa a sobre d'un escenari sigui dansa. Jo he arribat a saber el que faig, jo sé íntimament el que faig. Jo ara puc estar ballant aquesta peça de fa 22 anys [Belmonte] -que us asseguro que està completament fora de les meves capacitats físiques en aquests moments perquè és molt cansat- perquè he après a tenir una tècnica, una manera d'entendre'm a mi mateix que em permet afrontar això, i jo d'això n'estic íntimament molt content. El gran canvi aquest és una qüestió de maduresa, d'entendre's a un mateix.

· Hi ha alguna cosa que enyoris d'aquella primera època?
No, estic content, perquè l'aprenentatge és fonamental. Nosaltres en aquella època teníem molt poca informació, vosaltres no us ho podeu imaginar, però a Cunningham, per exemple, no l'havíem vist mai, no sabíem ni què era, no hi havia informació. Si tu d'entrada pots entrar a una bona escola que et dona una bona base, canvia molt. Quan jo vaig començar no hi havia l'Institut del Teatre, només hi havia el Magrinyà que era una escola de clàssic, i d'un clàssic determinat a més. Ara la situació ha millorat molt, tenim un Institut del Teatre, tenim un Mercat de les Flors que programa dansa, i hi ha hagut molts avanços. Evidentment, encara queden moltes coses per millorar, però el canvi ha estat molt gran.

· Com resumiries en poques paraules tots aquests anys de treball?
Per desgràcia faria servir aquesta mateix aparaula: "treball". Hem treballat molt i tinc esgotament crònic, aquesta és per desgràcia una paraula clau. I d'altra banda, en el meu cas, doncs una enorme passió, a mi m'ha agradat molt el meu ofici, i tot el que he après de la gent que ha estat al meu costat. He tingut la sort de viatjar, de conèixer a mig món i de conèixer a gent molt interessant com la Lydia.

· Quina ha estat la teva màxima satisfacció professional?
És una acumulació, per a mi tot està ple de grisos sempre, no hi ha blancs i negres, sempre tots els moments més feliços estan acompanyats de moments tristos, tot va junt. Però jo em sento honest del que he fet, estic content, és com un petit miracle que haguem resistit tots aquests anys en les condicions que té la cultura de la dansa al nostre país. Recordo una vegada quan veig fer un dels meus primers programes de solos al Teatre Lliure, va ser un moment per a mi bastant feliç.

· I el moment més amarg?
Tot té el seu moments feliços i amargs, no conec cap situació en què no hi hagi els dos costats.

· Has pensat mai en canviar de professió?
Durant molts anys la meva passió i curiositat per la dansa era tremenda, i no tenia temps de preguntar-me res més, però evidentment, a partir dels últims 10 anys doncs sóc molt conscient de la duresa enorme d'aquesta professió. Ara estic molt cansat, sobretot de fer d'empresari, fa molts anys que ho faig i és una cosa no m'agrada gens.

"La gent no s'adona del que significa ser ballarí"

· La teva professió t'ha dut a moltes renúncies personals?
Sí, és una professió que t'obliga a triar, implica molta autodisciplina i et demana moltíssim. La gent no s'adona del que significa ser ballarí. Jo sempre dic que els ballarins som gent intel·ligent, som gent acostumada a viure en l'estrés, la contínua crítica, a viure amb una duresa física i mental tremenda. Estic convençut de que si posessin a una illa verge a un ballarí, a un polític, a un economista, el ballarí no ho faria gens malament. No som intel·lectuals, però som intel·ligents, en la meva opinió.

· Què t'ha donat més satisfacció: ballar, coreografiar, ensenyar o dirigir?
Per a mi el ballarí, el coreògraf i el mestre són indissolubles. Però jo sempre poso al centre de tot l'acte de ballar. No sóc un coreògraf que parteix de conceptes, en mi sempre neix de l'acte de ballar. També m'ha interessat molt la coreografia i m'interessa molt la pedagogia tot i que en els últims anys no m'hi puc dedicar. Hi ha moltíssimes coses que m'agradaria fer i que no puc fer perquè no em queda energia, només intentar mantenir la companyia ja s'endu tota la meva capacitat, cosa totalment absurda perquè si la professió i la societat no permet que jo pugui alliberar temps per a utilitzar la meva experiència per a compartir-la i ajudar als demés, això és greu per a la professió, hi ha alguna cosa que no funciona. I si no ho puc fer jo, tampoc ho poden fer altres companys que encara tenen menys mitjans.

· Amb qui t'agradaria treballar que no hagis treballat (corògraf, ballarí)?
Segur que hi ha molta gent...Per a mi va ser una frustració no haver pogut ballar amb Gerhard Bohner, però hi ha molts ballarins que em semblen extraordinaris.

· Quina es la teva coreografia preferida creada per tu?
Potser les més importants serien el Réquiem, el Belmonte, ZumZum- Ka, Psitt!! Psitt!!, Conquassabit i els meus solos. M'interessen molt les que han tingut menys èxit perquè són en les que jo he après més.

· I creada per un altre corògraf/a?
N'hi ha un munt, per exemple Im Goldenen Schnitt de Bohner, també algunes peces de la Pina Bausch, em va impresionar molt el Komme tanz mit mir o les seves primeres peces. Els meus gustos són molt eclèctics, m'interessa des de Fred Astaire fins els que fan break dance al carrer.

· Al llarg de la teva trajectòria has tingut públics molts diversos, quin t'ha sorprès més?
Sorprenen més els que són més diversos. Per exemple, ara que vinc del Japó i m'ha sorprès molt perquè era un poble molt petit però era un públic summament espontani. Ells estan acostumats a comentar durant l'espectacle, aplaudeixen, s'expressen, són molt comunicatius però no aplaudeixen al final de l'espectacle i marxen si no els hi agrada.

"L'essència de Belmonte és la relació entre l' instint i la raó, o entre la mort i la vida, o entre l'emoció i el pensament"

· Sobre la peça que esculls per a celebrar l'aniversari, perquè Bellmonte?, quin significat té per a tu?
Va ser el director del Tetare Lliure que ens va proposar de fer Belmonte. És una peça que fem amb Carles Santos i Frederic Amat -que són dos dels nostres col·laboradors bàsics-, i una de les que ha tingut més èxit. L'essència de Belmonte és la relació entre l' instint i la raó, o entre la mort i la vida, o entre l'emoció i el pensament, i aleshores per exemplificar això en aquell moment vaig anar a parar a la tauromàquia per una banda, i a Juan Belmonte per l'altra. Sempre dic que és una abstracció en termes corogràfics, plàstics i musicals del món dels braus que utilitza la figura del Belmonte com a font d'inspiració.

Coincideix amb un moment de molta polèmica amb les curses de braus...
Ha esta una malapata perquè no ho fem com a resposta a aquesta situació política sinó que ha passat a la vegada. A mi particularment les curses de braus m'agraden molt, em semblen una tradició cultural. Per un coreògraf és d'una riquesa increïble si l'estudies a fons. Però de l'any 88 a ara la meva relació amb els animals ha canviat molt, per això ara ja no vaig als toros perquè en aquests moments la vida dels animals la valoro molt, estic en una posició ambivalent que crec que és molt comuna a molta gent, els animals em semblen molt importants i crec que la societat és una qüestió pendent que ha de resoldre. A mi m'agradaria deixar-ho a la decisió de la consciència de cada persona.

· Un consell per a la gent que intenta obrir-se camí en el món de la dansa...
S'ha de saber trobar un punt mig, un equilibri perquè s'ha anat molt a l' individualisme, a lo particular, tant que al final el perill es quedar-se sol. També que han de saber mantenir el seu cos encara que no estiguin en una producció.

· Quin serà el teu proper projecte?
No en puc dir res però em fa il·lusió.

"Una de les meves grans frustracions és no haver tingut més incidència per incloure la dansa en l'ensenyament"

· Diuen que un sempre ha de tenir somnis, quin és el teu somni ara?
El meu somni seria poder-me dedicar al que em vull dedicar, deixar la part empresarial. I poder dedicar temps a aquestes coses que abans t'he dit. Una de les meves grans frustracions és no haver tingut més incidència per incloure la dansa en l'ensenyament. És molt important que això passi per a que canviï la percepció de la dansa dins la nostra societat.


Més enllà de la dansa...

La teva cançó/ música preferida Sempre em costa, m'agraden moltes, no puc triar.
La teva pel·lícula preferida El mateix...
Un lloc per perdre't La pròpia consciència
Un llibre o autor que t'ha marcat No puc dir un...
Si no t'haguessis dedicat a la dansa t'hauries dedicat a...En aquell moment hauria estat paisatgista, però ara hauria estat meditador, ioguini.
Ets fan de...Del Barça i he participat a tertúlies de futbol i he parlat del paral·lelisme amb la dansa, que n'hi ha molts.
Et fa por...Una por que he superat és la por al propi cos. Quan un canvia dels trenta als 40 nota que el cos canvia, no està igual, i als 40 arriben els dolors i costa, però jo he après a conviure amb el dolor i ara és el meu amic. Una por que no he superat és la de ser empresari.

Los comentarios

¡No hay comentarios aun!